Pel retorn de la Volta a Lleida

I avui, ja que hi estem posats, escriuré un altre article esportiu, aprofitant que l'holandès Lars Boom ha guanyat la quinzena etapa de la Vuelta a Espanya. El corredor del Rabobank fa temps que s'està fent mereixedor del sucós titular de premsa "Baby Boom", per la seva polivalència com a ciclista i pel fet que està cridat a ser un dels ídols del futur. Entre els seus mèrits hi ha un campionat del món de contrarellotge sub-23, un mundial absolut de ciclocròs i un triomf en la Volta a Lleida del 2008, que per força vol dir que es defensa bé en la muntanya. I aquí és on volia anar a parar, perquè la prova catalana és un de les moltes que s'ha vist obligada a plegar a causa de la crisi i es trobarà, molt, molt a faltar. Tant de bo algú econòmicament ben dotat vegi que és un patrimoni de l'esport i del país i la pugui ressucitar. Com a exemple de la seva importància, perquè és una de les proves amateurs que millor ressalta les habilitats dels futurs escaladors, només s'han de veure els seus antics guanyadors, sobretot recents, abans de Boom: Manuel Beltrán (1994), Denis Mentxov (1997), Mikhail Ignatiev (2006, dos anys després de ser or olímpic en pista) o Francis De Greef (2007 i 19è en l'actual Vuelta).

Comença l'NFL

Després de diversos mesos sense donar continuïtat al blog, que de fet només vaig utilitzar amb un sol article el dia que el vaig crear, espero per fi poder-hi escriure amb una certa regularitat. Un dels fets que més m'encoratja es veure els bons resultats que obtenen d'aquesta teràpia que és escriure d'allò que realment et ve de gust, simplement pel plaer de fer-ho, dos bons amics com el Marc Serrano http://ossul.blogspot.com/) i el Joan Creus (http://joancreusbloc.blogspot.com/).
I avui em ve de gust parlar d'un dels temes més freaks que podria abordar, el futbol americà, perquè aquest cap de setmana ha començat l'NFL i, vulgui o no, he invertit nou hores de la meva vida a veure tres partits: Steelers-Titans, Colts-Jaguars i Giants-Redskins.
Del primer només puc parlar d'una gran injustícia, tot i que tinc molt clar que els de Pittsburgh van ser els únics mereixedors d'anotar-se el kick-off match. Em refereixo a la pròrroga, que permia com en cap altre esport el guanyador de la primera possessió, és a dir qui encerta cara o creu, i que en aquest cas va ser cabdal perquè els Steelers, els vigents campions, vencessin 13-10. En aquest cas, la ditxosa moneda va compensar la mala sort del local Hines Ward, que pocs minuts abans havia vist com li pispaven la cartera quan ja li quedaven poques iardes per anotar el touchdown guanyador. Això sí, tampoc s'ha de menystenir el partit dels Tennessee Titans, el millor equip de la passada lliga regular, que va saber sobreposar-se al tercer millor partit de Big Ben Roethlisberger en tota la seva carrera quant a qualitat de les seves passades (363 iardes).

Això va ser dijous, i diumenge ja va ser el torn del meu equip preferit, els Indianapolis Colts, que ho és pel mateix motiu que molta gent es fa del Barça o del Madrid sense haver posat els peus a cap de les dues ciutats: per la presència d'una superestrella. En aquest cas, Peyton Manning, un quarterback que una vegada més va demostrar el seu talent infinit i innat en situacions de tercer down -tal com va apuntar l'etern comentarista de Canal Plus Andrea Zenoni-, i que va portar els Colts a una importantíssima victòria que l'allunya de l'horrible balanç de 3-4 inicial de la temporada passada (va començar perdent a Indianapolis contra uns Chicago Bears en hores baixes), i que el van condemnar a acabar jugant el play-off fora de casa tot i guanyar els últims 9 partits.
L'últim partit que vaig poder veure va ser el dels New York Giants contra un equip que fa anys que no aixeca cap, els Washington Redskins. Els locals, tot un exemple del pragmatisme dins de la grisor, van fer gairebé el què van voler, i es pot considerar més que curt el seu triomf 23-17.

A hores d'ara, encara no he esbrinat els partits que tindrà en programa el Canal Plus, però espero poder veure quant abans millor el gran Brett Favre amb la seva nova samarreta, la dels Minnesotta Vikings. Per als Green Bay Packers, l'equip on va fer llegenda, la sensació deu ser la mateixa que devien tenir els aficionats del Barça quan Josep Samitier va fitxar pel Real Madrid...

Els equips del Tour

Començo la meva particular sèrie d'opinions i visions del món parlant d'una de les meves grans passions: el ciclisme. Tot just fa unes hores acabo de saber els equips que han estat convidats al pròxim Tour de França i he pogut confrmar que el Fuji Servetto de Josep Jufré no serà en la línia de sortida. Una autèntica llàstima tenint present que el ciclista osonenc podria estar davant de la seva última temporada en actiu, i que la seva única participació en la millor cursa del món, l'any passat, va quedar enterbolida i injustament frenada per la mateixa raó que la Grande Boucle ha castigat el seu equip amb vista a l'edició del 2009: el positiu de Riccardo Riccò. A més, aquest any el Tour arriba a Barcelona, i és ben clar que el Josep es mereixia tenir aquesta oportunitat. Tant de bo, a la Volta a Catalunya, pugui acomplir un altre dels seus somnis que no és altre que assolir una victòria, ja sigui en qualsevol de les etapes o en la general.